LA SOCIETAT

Des de 1949

L'Associació de Cardio-Angiología de Catalunya va néixer el dia 29 de gener de 1949 gràcies al doctor Codina. Tan ell com el seu amic i company de l'Institut Policlínic, Ferran Martorell i Otzet, creien en la necessitat de crear una societat científica que unís l'especialitat de Cardiologia, de caràcter netament clínic i l'Angiologia, més quirúrgica.

CongresNacionaldeCardiologia
Denominacions
Associació de Cardiologia i Angiologia fins a 1972
Societat Catalana de Cardiologia des de 1973
Junta Directiva
Doctor Joan Codina i Altés (1891-1963)
JCodina

El doctor Codina va ser un dels pioners de la cardiologia espanyola de més prestigi, amb una notable projecció nacional i internacional. Va néixer a Barcelona, el 21 de setembre de 1891. De jove era alegre, afectuós, amb un temperament molt equilibrat, sense estridències de caràcter. Tenia una intel·ligència i una comprensió molt clares, i una memòria excepcional. Gran observador i amb una deducció lògica convincent i irrefutable, tenia una gran capacitat de treball i una gran autodisciplina.

Des de petit sempre havia volgut ser metge, i va iniciar els estudis el 1911, a la Facultat de Medicina de Barcelona. El 1913 va guanyar les oposicions a alumne intern i va haver d’acceptar la plaça de Raig X i Laboratori, que era l’única lliure. Va treballar al laboratori del servei de malalties respiratòries amb els doctors Sayé, Reventós i Darder, i va actuar sobretot durant l’epidèmia de febre tifoide del 1914. D’aquesta relació amb el departament de Pneumologia va néixer la seva primera inclinació per especialitzar-se en tisiologia. També va treballar al departament de Raig X que portaven els doctors Comas i Prió, i aquesta relació li va donar un interès especial per la radiologia, que va ser el motiu d’alguns dels seus treballs científics.

JCodina

A part de l’ensenyament oficial a la facultat, Codina assistia a l’Hospital de la Santa Creu, als serveis dels doctors Joan Freixas i Pere Esquerdo, dues personalitats de la medicina catalana, i va anar consolidant la seva formació professional.

El 1915 va obtenir el títol de metge amb premi extraordinari. El 1916 va fer la llicenciatura en Medicina i Cirurgia, també amb premi extraordinari. Durant el curs 1915-1916 va ser auxiliar honorari de Patologia General, i el 1916 va ser nomenat metge de guàrdia de l’Hospital Clínic, càrrec que va exercir durant els successos d’agost del 1917.
Abans dels anys vint, el diagnòstic de les neoplàsies pulmonars no era gaire freqüent. Durant el curs 1918-1919, Codina va fer el doctorat amb la tesi titulada Dos neoplasias del pulmón, i va obtenir la qualificació de «Sobresaliente». Fruit d’aquest estudi, el 1922 publicà la monografia Neoplasias de pulmón, amb pròleg del doctor Jacint Reventós. En paraules d’un comentarista, el doctor Victoriano Jauristi, es tractava d’un treball honrat sobre un tema poc estudiat, en què la part més completa era la de l’anatomia patològica.

En el moment de triar especialitat, Codina hauria volgut ser internista, pel valor que donava a la visió global de les diferents especialitats. Aleshores, però, va constatar que no hi havia especialistes de pulmó ni de cor. En un primer moment va optar per l’especialitat de pulmó, però un dia va descobrir que ell mateix estava afectat pel bacil de Koch. En benefici de la seva salut va decidir deixar la tisiologia i va dedicar-se a la cardiologia.

El 1922 la facultat de Medicina li va concedir una beca per ampliar els estudis a l’estranger. Codina estudià i treballà a París, a Argentières, amb el professor Paul Veil. En aquesta època, bona part de la cardiologia mundial parlava en francès, i el servei de Louis Gallavardin, a la ciutat de Lió, era un dels més importants. Gallavardin havia estat a Barcelona el 1908 a la facultat de Medicina, donant unes conferències. Havia causat una gran impressió entre els metges catalans i l’interès per la cardiologia va augmentar de manera notable a casa nostra. Quan el doctor Codina retornà a Barcelona, es va reincorporar a l’Hospital Clínic i, alhora, va obrir despatx per atendre la visita mèdica privada, que va ser una de les més preuades de Barcelona.

En paraules del doctor Cinto Reventós i Bordoy, que l’admirava per la seva meticulositat i metodologia, Joan Codina era «un tafaner de la medicina» . Al llarg de la seva vida professional, el doctor Codina sempre va actuar en tres vessants: la docència, la recerca i l’assistència, i en totes tres activitats va tenir el reconeixement local, nacional i internacional.

En el camp de la docència es va iniciar al cap de dos anys de finalitzar els estudis de Medicina. Durant el curs 1917-1918 va ser professor auxiliar honorari de la càtedra de Patologia Mèdica que interinament regentava el professor Francesc Ferrer Solervicens i el va substituir durant el curs 1918-1919, quan el doctor Ferrer guanyà la càtedra. Més endavant va fer les oposicions reglamentàries i va guanyar el càrrec de professor auxiliar, que va mantenir fins al 1936. Després de la Guerra Civil Espanyola també va continuar com a professor de la Clínica Mèdica B, fins i tot després de la mort del doctor Ferrer Solervicens el 1943.

Cal destacar que el 1929, a la càtedra del doctor Ferrer Solervicens, Codina va donar el primer curs sobre «Diagnóstico de las enfermedades cardiovasculares». Era la primera vegada que l’ensenyament de la cardiologia s’oficialitzava a la facultat de Medicina. Com a professor auxiliar de Patologia Mèdica va ajudar decisivament a la formació de molts metges i de gairebé tots els cardiòlegs d’aquesta època.

En el camp de la recerca, va ser pioner en la introducció de noves tècniques i tractaments cardiològics. A principis dels anys vint, la nomenclatura de l’electrocardiografia emprada a Catalunya era la de Kraus i Nicolai. Es denominava onda A l’ondulació auricular (onda P), onda I la inicial ventricular (onda R) i onda F l’ondulació final de l’activitat ventricular (onda T). El primer escrit sobre electrocardiografia publicat a Catalunya amb la nomenclatura de Einthoven, la de les lletres majúscules QRSTU, va ser el que van fer, el 1923, els doctors Joan Codina i Paul Veil. Es tractava d’un estudi sobre la conducció retrògrada en dos casos de bloc complet. En aquests anys, segons afirmava el doctor Aguilar Feliu, el doctor Codina va ser el pioner a aplicar el tractament quinidínic en la fibril·lació auricular. També, a principis dels anys trenta, Codina va introduir a Catalunya els criteris i les idees de Gallavardin referents a la supressió dels dolors provocats per la neuritis isquèmica.

El 1935, el doctor Codina va donar una lliçó a l’Agrupament Escolar de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya. Va exposar les correlacions fisiopatològiques entre el fetge i l’aparell circulatori, com el fetge protegeix el cor, la cava inferior i el ronyó d’una repleció excessiva. Seguint Clerc, va afirmar que la mida del fetge és el baròmetre indicador del grau de la insuficiència cardíaca. També va recordar la frase clàssica que diu: «El pacient entra a la consulta del metge com a gàstric i en surt com a cardíac». Així mateix, va publicar un interessant estudi en francès sobre la símfisi pericàrdica en què afirmava que les adherències pericàrdiques eren presents en el 8% de les autòpsies practicades a malalts amb pericarditis; entre les causes sobresortien la tuberculosi i les d’origen reumàtic.

La projecció internacional del doctor Codina es va iniciar el 1928, amb la publicació en francès de l’obra Traité d’électrocardiographie clinique, que va escriure juntament amb Paul Veil. S’hi estudien especialment les arrítmies cardíaques, i s’hi estableixen els fonaments de l’electrocardiografia. L’estudi de les arrítmies necessita una gran paciència, i d’això no n’hi faltava, al doctor Codina, que va ser-ne un estudiós apassionat i va saber encomanar aquesta passió als seus ajudants. El llibre va ser referència obligada en tots els treballs de cardiologia de l’època, i ha estat qualificat de «clàssic» de la cardiologia mundial. El doctor Louis Gallavardin, al pròleg, va profetitzar que l’obra seria molt útil per a un gran nombre de metges.

Una altra faceta de l’activitat científica del doctor Codina va ser la de col·laborar activament en la creació d’estructures. Així, l’any 1925, juntament amb els doctors Juan Puig-Sureda, Jacint Reventós, Francesc Gallart i Emili Roviralta, en total dos cirurgians i tres internistes, fundà l’Institut Policlínic o Clínica Plató de Barcelona, primer centre mèdic espanyol basat en la medicina d’equip.

Durant els cursos 1929-1930 i 1930-1931, va ser vicepresident de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, sota les presidències del doctors Joaquim Trias i Pujol i Joan Freixas i Freixas, i hi va dur a terme una gran activitat amb eficàcia reconeguda.

Una de les visites a l’estranger més interessants que va fer el doctor Codina va ser a la Clínica Mayo el 1932. Durant tota la vida, va aprofitar els seus contactes amb la medicina nord-americana, i de manera especial va prendre com a model l’organització d’aquesta clínica per intentar aplicar-lo a la Clínica Plató. Es va inscriure a la revista especialitzada en cardiologia American Heart Journal i a la revista JAMA, de medicina interna, a la qual mai va renunciar.

El doctor Codina, conscient de la importància dels congressos de metges de llengua catalana, hi va participar de manera destacada. Així, al VI Congrés, celebrat a Barcelona el 1930, va presentar quatre treballs interessants, i els va signar com a treballs de la Clínica Mèdica B i de l’Institut Policlínic. El primer treball tractava sobre el «Salirgan», un diürètic mercurial de gran eficàcia en el tractament de la insuficiència cardíaca. L’estudi el va fer sobre un total de més de seixanta malalts tractats amb aquest medicament, que pels seus efectes diürètics fou qualificat de veritable sagnia blanca.

Diagnostic 1 Trate d'electrocardiographie clinique
FIGURA Nº 3 Traité d'electrocardio­graphie clinique

En aquesta època, el diagnòstic de les cardiopaties congènites era excepcional. També va presentar un cas d’estenosi pulmonar molt intensa amb una comunicació interventricular i aorta bivalva, amb comprovació necròpsica. Codina va descriure la cianosi que presentava un malalt dient que tenia «els llavis d’un color barreja de cirera i auberginia».

Juntament amb el doctor Camps Juncosa va presentar un treball que va impactar els professionals de Catalunya. Es tractava de l’estudi d’una sèrie de cinc malalts amb una estenosi mitral que era la causa, ben poc coneguda, de la paràlisi del nervi recurrent esquerre, per la compressió del nervi per l’aurícula esquerra dilatada.

En el quart treball, que va presentar al VI Congrés de Metges de Llengua Catalana, restava importància a l’arrítmia sinusal, denominada també arrítmia juvenil per Mackenzie, i en descrivia la relació amb els moviments respiratoris.

Al VII Congrés de Metges de Llengua Catalana, celebrat a Palma de Mallorca el 1933, va presentar, juntament amb els doctors Panyella, González i Alsina, un notable estudi sobre les lesions renals en els malalts amb hipertensió.

En aquest treball, per primera vegada a Espanya, es presentava l’arteriolonecrosi o procés vascular degeneratiu d’origen isquèmic, i es comprovaven els treballs del 1932 dels doctors Klemperen i Otani.

Durant la Guerra Civil es va quedar a Barcelona fins als darrers dies. Després, acabada la guerra, va continuar a la càtedra del professor Ferrer Solervicens. Les empentes pels llocs de treball en la postguerra no eren el fort del doctor Codina i no va poder arribar on es mereixia en el terreny de l’ensenyament.

Als anys quaranta, una de les coses importants que va fer va ser col·laborar en la creació d’estructures per al desenvolupament de la cardiologia, tant a casa nostra com a la resta de l’estat. Va participar activament des del primer moment en la creació de la Societat Espanyola de Cardiologia i en l’organització del I Congrés Nacional de Cardiologia, celebrat a Madrid el 1944. Va ser l’encarregat de presentar una de les tres ponències oficials, la segona ponència «Cor Pulmonale». Anys més tard, per les aportacions fetes a la cardiologia espanyola i al naixement de la Societat Espanyola de Cardiologia, Joan Codina va ser-ne nomenat president d’honor.

Cor Pulmonale
FIGURA Nº 4 .- Cor Pulmonale

La ponència «Cor Pulmonale» va ser el resultat d’un treball d’equip en què van intervenir els doctors Pañella, Juncadella, Sánchez Lucas, Siper i Pijoan. Aplicant els seus coneixements de radiologia, el doctor Codina va fer una descripció insuperable de les formes radiogràfiques del cor pulmonar. Les denominacions de les formes radiogràfiques de «carabassa de pelegrí» i «cor en acordió», originals de Codina, van ser recollides en moltes publicacions nacionals i estrangeres.

Aquest estudi va merèixer l’aprovació i la felicitació de nombrosos cardiòlegs de tot el món. Destaquen les dels nord-americans Samuel A. Levine, Paul D. White, Arthur M. Master, Marcyl Sussman, I. C. Brill, Louis N. Katz, B. S. Oppenheimer, Richard Langendorf, Henry A. Christian i Emanuel Goldberger, aquest últim en castellà. No podien faltar les cartes de felicitació de Louis Gallavardin i Paul Veil, de França, i d’Adalbert Van Bogaert, de Bèlgica, i d’Espanya destaca la felicitació de Gregorio Marañón. També figuren entre aquests reconeixements internacionals a les aportacions científiques del doctor Codina els escrits de Pedro Cosío i Isaac Berconsky, de Buenos Aires; Sergio Álvarez Mena i José Campos Goás, de l’Havana, i A. Massimo Michelazzi i Francesco di Giuseppe, d’Itàlia. Durant uns quants anys, el doctor Codina, tant a l’Hospital com a la seva consulta privada, va tenir com a primer ajudant el doctor Carles Pijoan de Beristain. Entre ells es va establir una col·laboració molt estreta. Més tard es va afegir al grup el doctor Ramon Casares i Potau, i posteriorment ho va fer el doctor Albert Périz i Sagué; tots quatre formaven com una família.

El 1947, Codina i Pijoan van ser uns dels pioners a Catalunya a explicar les derivacions unipolars de l’electrocardiograma. Fins aleshores només es registraven tres derivacions: I, II i III. Es tractava d’un tema de gran actualitat que va despertar l’interès de tots els cardiòlegs: «Las derivaciones unipolares del electrocardiograma en los sujetos normales».

El II Congrés Nacional de la Societat Espanyola de Cardiologia es va celebrar a Barcelona el 1947. Codina i Pijoan van presentar uns interessants treballs sobre electrocardiografia: «Las derivaciones unipolares del electrocardiograma en el infarto de miocardio y en el angor pectoris» , «El valor de las ondas Q del electrocardiograma» i «Extrasistolia ventricular con paroxismos taquicárdicos».

Continuant amb l’estudi de les derivacions unipolars, Codina, juntament amb Pijoan i Casares, va presentar un treball al III Congrés Nacional, celebrat a València el 1950. Es tractava de la aplicació de les derivacions unipolars a l’estudi de la fibril·lació auricular. També aquest any, i amb el doctor Pijoan, va publicar un treball sobre els infarts de miocardi de cara lateral alta, seguint l’estudi del cor mitjançant les derivacions unipolars. I amb el doctor Martorell, també el 1950, va fer una important publicació sobre el tractament del dolor en la isquèmia miocàrdica mitjançant una simpatectomia toràcica esquerra per via posterior. Es tractava d’un malalt amb una estenosi mitral i una doble lesió aòrtica que presentava crisis d’angor; va ser operat pel doctor Martorell i van desaparèixer les crisis d’angor.

Sense repòs, i malgrat les circumstàncies no gaire favorables en aquells moments (circumstàncies de salut, especialment), Codina no deixà els contactes amb la cardiologia mundial. La seva relació amb el doctor Ignacio Chávez, de Mèxic, va ser sempre molt personal. Amb data de 29 de març de 1949, Chávez contesta una carta del doctor Codina, en què, entre altres coses, l’informava que Cristian Cortés tornaria aviat a Barcelona i que així Codina li podria parlar del projecte de creació d’un Institut de Cardiologia a Barcelona. Molt possiblement, la creació de l’Escola de Cardiologia de Barcelona pel professor Gibert Queraltó va alterar els seus plans.

El doctor Codina també va ajudar decisivament a crear, el 29 de gener de 1949, l’Associació de Cardioangiologia de Catalunya, dins el marc de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. Juntament amb el seu amic i company a l’Institut Policlínic, el doctor Ferran Martorell i Otzet, van creure en la necessitat de crear una societat científica que unís l’especialitat de Cardiologia, de caràcter netament clínic i l’Angiologia, més quirúrgica. El primer president va ser-ne Francesc Estapé Pañellas. El doctor Codina va ser president de la branca de Cardiologia i el doctor Martorell el president de la d’Angiologia. Posteriorment, de 1956 a 1958, Codina va presidir l’Associació.

FIGURES 5 i 6.- Anagrames de la Societat Catalana de Cardiologia

En aquesta època, el doctor Codina va començar a rebre mostres del reconeixement internacional a la seva vàlua. El 16 de febrer de 1949, la Societé Française de Cardiologie el va nomenar Membre Corresponent. El 1951 era la Société Belge de Cardiologie la que ho feia, seguida de la British Cardiac Society el 1953, i de Sociedade Portuguesa de Cardiologia el 1954. Poc temps abans, la Societat de Metges Interns Residents i Becaris de l’Instituto Nacional de Cardiología de México el va escollir com a convidat especial amb ocasió del seu II Congrés Internacional i del desè aniversari de la fundació de l’Institut, conscients que el doctor Codina i la seva obra havien contribuït a l’avenç i el coneixement de la cardiologia.

Una petita anècdota ens serveix per comprovar la internacionalitat del doctor Codina. El doctor Arnald Casellas i Bernat, primer resident procedent de Catalunya a l’Instituto Nacional de Cardiología de México, amb data de 20 d’octubre de 1955, va adreçar una carta al doctor Codina en la qual, entre altres coses, li deia: «Tan pronto fuí a saludar al Dr. Chávez, lo primero por lo que se interesó fué por usted. Lo mismo me ocurrió con el Dr. Rafael Méndez, con el Dr. Estandía y con muchos otros».

Aquests anys, les aportacions del doctor Codina a la cardiologia mundial van ser freqüents. El juny del 1948 va participar al Congrés Internacional de Chicago com a representant de la Societat Espanyola de Cardiologia. El 1949 va ser nomenat membre corresponsal de la Société Française de Cardiologie, i el 1950 participà de nou com a representant de la Societat Espanyola de Cardiologia al Congrés Mundial celebrat a París. El 1951 va ser nomenat membre corresponsal de la Société Belge de Cardiologie, i després del I Congrés de l’European Society of Cardiology, celebrat a Londres el 1952, va ser nomenat membre corresponsal per la British Cardiac Society el 1955.

El 1950, durant la celebració del I Congrés Mundial de Cardiologia, es van reunir les diferents societats nacionals per tractar del naixement i l’organització d’una Societat Internacional de Cardiologia. El doctor Codina va participar en aquestes reunions com a representant de la Societat Espanyola de Cardiologia i va formar part de la presidència del congrés. També hi va fer una comunicació referent a l’efecte de l’adrenalina sobre el ritme nodal permanent per inhibició del ritme sinusal. Aquest treball té el mèrit afegit de ser la primera vegada que es publicava sobre el tema en la literatura mèdica.

Parlant de la internacionalitat dels treballs del doctor Codina, cal dir que l’any 1950, juntament amb el doctor Pijoan, va publicar «Short paroxysms of tachycardia due to reciprocating rhythm» a la prestigiosa revista American Heart Journal. Era un estudi sobre taquicàrdies paroxístiques a causa d’un ritme reciprocant. S’hi esmenta el primer treball publicat per Codina i el doctor Veil el 1923 sobre la teoria de la conducció retrògrada, teoria que Wenckebach havia acceptat feia anys.

La producció científica del doctor Codina tenia la característica de ser redactada dos o tres cops fins que era definitiva. Segons els seus deixebles, era quan més es podia apreciar el seu afany de perfecció.

El 1951 va publicar dos articles més, un a la Revista Española de Cardiología, «Pericarditis colesterínica», un tema molt difícil de trobar en la literatura científica, i «Calcificaciones de pericardio», a la revista ACTAS. En aquest últim va fer una revisió històrica en profunditat. Recomanava la intervenció quirúrgica en les pericarditis constrictives i afirmava que el doctor Caralps estava a favor de la via transpleural. Entre els comentaris sobre la imatge radiològica hi ha una d’aquelles observacions breus i concretes que tant li agradaven al doctor Codina: «El principal per trobar les coses és buscar-les».

El febrer del 1953 va patir un infart de miocardi. Afortunadament no li va deixar cap altra seqüela que una certa arrítmia que l’obligà a una vigilància extrema. Li van portar la malaltia els seus ajudants, els doctors Pijoan i Casares. A partir d’aleshores, el debilitat doctor Codina va reconduir la seva activitat professional reduint la visita mèdica en benefici de la investigació, la recopilació i l’estudi de casos amb els seus col·laboradors.

A mesura que avançava en maduresa, i també en prestigi, augmentava el seu afany per compartir visions, criteris, estudis, dubtes, descobertes, amb els seus més propers. Amb aquest esperit, l’any 1954 va acceptar i assumir, amb tant de goig com de responsabilitat, la direcció del Servei d’Aparell Circulatori de l’Hospital del Sagrat Cor, i va exercir aquest càrrec durant nou anys. Malgrat la seva edat avançada, mai no va ser vell, es va mantenir sempre àgil d’esperit i, en molts moments, jovial. Durant dos anys més, Codina va publicar sobre temes com el cor pulmonar, el tractament quinidínic en la fibril·lació auricular i la seva etiologia, la fibril·lació auricular paroxística i el tractament de la fibril·lació auricular crònica.

Possiblement, el fet d’haver patit un infart de miocardi va portar el doctor Codina a aprofundir sobre el tema. Així, el 1955 va publicar un article sobre el tractament a propòsit de l’arteriosclerosi, un altre sobre les crisis coronàries d’intensitat moderada i posteriorment un altre sobre les crisis coronàries intermèdies, entre l’angina i l’infart.

Els últims treballs del doctor Codina publicats en vida corresponen a l’any 1962. A ACTAS torna a exposar la clínica i el tractament de la fibril·lació auricular paroxística. Els altres dos articles els va publicar a Anales de Medicina, en col·laboració amb els seus deixebles Carles Pijoan de Beristain, Ramon Casares i Potau, i Albert Periz i Sagué, tots ells integrants del Servei d’Aparell Circulatori de l’Hospital Sagrat Cor de Barcelona. En aquests treballs van tornar al tema de la cardiopatia isquèmica. A «Una valiosa medicación en el tratamiento de ciertos aspectos del síndrome anginoso», els autors parlen de la utilització de diürètics en el tractament de la síndrome anginosa, i en especial de l’acció de la clorotiazida.

L’últim article seu publicat en vida va ser «Angor y colecistopatias». Per parlar de la possible coexistència de cardiopatia isquèmica i colelitiasi, van començar l’article amb una anècdota. Va recordar que Hunter patia un angor pectoris i va morir de manera sobtada; el seu metge, Edward Jenner, va insistir que també tenia una litiasi biliar i l’autòpsia va demostrar que, juntament amb unes lesions coronàries molt intenses, tenia una litiasi biliar.

El doctor Codina, a principis d'estiu de 1963, va patir una leucèmia que va ser fulminant.

La primavera del 1963, el doctor Codina va patir una leucèmia que va ser fulminant. El doctor Permanyer li va fer una anàlisi i va diagnosticar «leucèmia aguda»; va demanar al doctor Guasch que veiés la preparació, i aquest va confirmar el diagnòstic i la gravetat del procés, tan greu que al cap de pocs dies, el 17 de juny del 1963, moria.

Després de la seva mort encara es van publicar dos articles seus a la revista ACTAS: «Corticosteroides en las cardiopatías», que va ser la seva contribució al simposi sobre corticoides que es va celebrar a l’Institut Policlínic el novembre del 1963, i «Anticoagulantes en el infarto de miocardio», on confessava que després de gairebé vint anys de tractament anticoagulant en l’infart de miocardi no havia pogut arribar a afirmacions concloents, per la qual cosa demanava disculpes.

El doctor Enric Juncadella, en la sessió necrològica del doctor Codina, a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona, va dir que posseïa una clara intel·ligència, una gran memòria, una extraordinària agilitat mental i un gran sentit comú, amb un gran prestigi no solament entre nosaltres sinó també internacional.

Recentment, el juny del 1999, la Societat Catalana de Cardiologia, en el Cinquantenari de la seva fundació i a proposta del doctor Màrius Petit, va voler retre un homenatge al doctor Codina, per les aportacions que havia fet al naixement de la Societat Catalana de Cardiologia i per la seva vàlua cardiològica nacional i internacional. Es va acceptar per unanimitat la proposta de denominar Lliçó Magistral Joan Codina i Altés la conferència que s’encarrega a una personalitat internacional per pronunciar-la durant el Congrés anual de la Societat.